Les ciutats i els ulls.   2.

És l’humor de qui la mira el que dóna a la ciutat de Zemrude la seva forma. Si hi passes xiulant, amb el nas aixecat rere el xiulet, la coneixeràs de baix a dalt; ampits, cortines que s’agiten, brolladors. Si hi camines amb el mentó en el pit, amb les ungles clavades en els palmells, les teves mirades s’enredaran a ras de terra, en els bassals, les clavagueres, les espines de peix, els paperots. No puc dir que un aspecte de la ciutat sigui més veritable que l’altre, però, de la Zemrude de dalt, en sents parlar sobretot a qui la recorda endinsant-se en la Zemrude de baix, recorrent cada dia els mateixos trossos de camí i robant al matí el mal humor del dia abans incrustat al peu dels murs. Per a tots, tard o d’hora, arriba el dia en el qual abaixem la mirada al llarg del tub de les canonades i no aconseguim ja mai més de treure-la del paviment. El cas invers no és exclòs, però és més estrany: per això continuem donant voltes pels carrers de Zemrude amb els ulls que ara ja caven sota dels soterranis, dels fonaments, dels pous.

Italo Calvino, Les ciutats invisibles