divendres, 25 de desembre del 2015
dimarts, 22 de desembre del 2015
POEMA XXIX
Sí com lo taur se’n va fuit pel desert [Tal com el brau que fuig cap al desert]
quan és sobrat per son semblant qui el força [quan és vençut pel seu semblant, que el força,]
ne torna mai fins ha cobrada força [no torna fins que s'ha recuperat]
per destruir aquell qui l’ha desert, [per destruir aquell qui l'ha ofès,]
tot enaixí em convé llunyar de vós, [així em cal allunyar-me de vós;]
car vostre gest mon esforç ha confús: [el vostre gest ha confós el meu ànim;]
ne tornaré fins del tot haja fus [no tornaré fins que s'haja ben fos]
la gran paor qui em tol ser delitós. [la por que m'impedeix de ser feliç.]
Ausiàs March
diumenge, 20 de desembre del 2015
EL MUTILAT
Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni a tu ni a mi
no ens farà saber on para.
dins de les terres llunyanes.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostra memòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Gueule Cassée,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.
Gabriel Ferrater
Subscriure's a:
Missatges (Atom)