DIUMENGE

Els ocells de la llum se'n van a jóc

i ens deixen a les branques un subtil

tremolor de petites veritats.

Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre

sentiment transitori s'ha gastat.

Ens aixequem, i amb por de no saber

retrobar a temps qui som i què volem,

anem tornant ben poc a poc. La tarda,

la brasa imatge nostra, nerviosa

però abnegada mare de la cendra,

s'apaga, i es respira la pudor

del tabac refredat. Hem estat sols,

però ara ens estrenyem als colls d'embut

(colzes amb colzes, passos que es fan nosa)

per vessar dins el poble l'imprecís

record d'uns camps trencats, al.luvials

deixes de camions, d'uns camins curts

com un alè cansat, i uns arbres vius

que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem

amb els que s'han quedat, i que ara surten

dels balls i de les coves de penombra

gelatinosa, i tots trepitgem besos

que la tarda ha endurit, i ara es parteixen

en dues valves, com un musclo, i cauen.

Un nen que se li ha rebentat el globus

llança un plor viperí. Tots ens mirem

i riem satisfets. Cap de nosaltres

no és gaire amunt en l'escala dels éssers.

                                        

                                           Gabriel Ferrater