No sóc al lloc adequat, no puc sostraure'm, malauradament, a la impressió que no sóc al lloc adequat. Hauria de ser en un lloc on fessin cap tota mena de persones, de les comarques més diverses, de tots els estaments, de totes les professions, d'edats diferents, hauria de tenir la possibilitat de triar acuradament d'entre tota una multitud aquells qui valen, els qui es mostren amistosos, els qui em diuen alguna cosa amb llur esguard. Allò més apropiat a aquest fi potser fóra una gran fira anual. Per comptes d'això, però, dono tombs per aquests passadisssos, on l'únic que hi ha per veure són aquestes velles i, encara no gaires, i sempre les mateixes, i fins i tot aquestes poques, malgrat llur lentitud, no deixen que les interpel·li, em defugen, planen com núvols de pluja, estan totalment atrafagades en feines desconegudes. ¿Per què m'apresso, doncs, a les palpentes cap a dins d'una casa, no llegeixo la inscripció sobre el portal, em trobo tot seguit als passadissos, m'encastello en una tal testarrudesa que no puc recordar-me gens de si he estat mai davant de la casa, de si he pujat mai escales amunt? No puc pas retrocedir, però, aquesta pèrdua de temps, aquest confessar una marrada em foren insuportables. ¿Com? ¿Com baixar una escala en aquesta vida curta i afanyada, acompanyada sempre d'un retruny impacient? És impossible. El temps que t'ha estat acordat és tan breu que si perds un segon ja has perdut tota la teva vida, car aquesta no és pas gaire llarga, és només tan llarga com el temps que tu perds. O sigui que, si has començat un camí, prossegueix-lo, sota qualsevol circumstància, només pots guanyar, no corres cap perill, potser a l'acabament t'estimbaràs, però si haguessis girat cua ja després de les primeres passes i haguessis baixat l'escala, t'hauries estimbat ja al començament, i no pas potser, sinó ben del cert. És a dir, que si no trobes res aquí en aquests passadissos, obre les portes, si no trobes res darrere aquestes portes, hi ha d'altres pisos, si dalt no trobes res, no és pas cap calamitat, continua enfilant-te, els esglaons, van creixent sempre amunt per sota els teus peus que pugen.

                                                                                                                                 Els intercessors, Kafka