Comin' back to me | Jefferson Airplane

Vespre de les paraules -saurí que avança en el silenci!
Una passa i encara una altra,
una tercera, la petja 
no l'esborra la teva ombra

                                     Celan

Time After Time | Miles Davis

Juergen Teller

That she will keep returning
Always and evermore

Into my arms, O Lord

No cal que surtis de casa. Queda't vora la teva taula i escolta. 
O ni tan sols escoltis, limita't a esperar. Ni tan sols esperis, resta
senzillament callat i sol. El món se t'oferirà per ser desemmascarat,
no ho pot evitar; extasiat, serpentejarà davant teu.

                                             Franz Kafka, Aforismes de Zürau

Esta lila se deshoja. 
Desde sí misma cae 
y oculta su antigua sombra.
He de morir de cosas así.

                             Pzrnk

Midwayer | Joep Beving

(un objecte=x)

 In the room the women come and go 

 Talking of Michelangelo 

                                   - T.S. E.

Buda, Odilon Redon

Tara

¡Qué grato sería envejecer si el curso de los años secara en nosotros la fuente de dolor! 
Pero no es así. En la pendiente por la que descendemos, contamos con un compañero
demasiado fiel: el corazón no nos abandona. Recorre con nosotros el camino inverso 
de una espiral, se acerca desde un punto cada vez más oscuro, que es el fin, 
el fin ineluctable.
       ¿Qué estará haciendo allí, el insaciable?

    
                                                      Odilon Redon, Diarios

 [...]
¡Y nosotros: espectadores, siempre y en todas partes,
vueltos hacia todo, pero nunca hacia afuera!
Esto nos desborda. Lo ordenamos. Se derrumba.
Lo ordenamos de nuevo y nos derrumbamos nosotros.
¿Quién, pues, nos dio la vuelta de tal modo
que hagamos lo que hagamos siempre tenemos la actitud
del que se marcha? Como quien
sobre la última colina que una vez más le muestra
todo el valle se gira y se detiene, se demora,
así vivimos nosotros, siempre en despedida.

                                           Elegias de Duino 

                                                              R.M.Rilke

Universitat de Barcelona, Ivan Manko

No sóc al lloc adequat, no puc sostraure'm, malauradament, a la impressió que no sóc al lloc adequat. Hauria de ser en un lloc on fessin cap tota mena de persones, de les comarques més diverses, de tots els estaments, de totes les professions, d'edats diferents, hauria de tenir la possibilitat de triar acuradament d'entre tota una multitud aquells qui valen, els qui es mostren amistosos, els qui em diuen alguna cosa amb llur esguard. Allò més apropiat a aquest fi potser fóra una gran fira anual. Per comptes d'això, però, dono tombs per aquests passadisssos, on l'únic que hi ha per veure són aquestes velles i, encara no gaires, i sempre les mateixes, i fins i tot aquestes poques, malgrat llur lentitud, no deixen que les interpel·li, em defugen, planen com núvols de pluja, estan totalment atrafagades en feines desconegudes. ¿Per què m'apresso, doncs, a les palpentes cap a dins d'una casa, no llegeixo la inscripció sobre el portal, em trobo tot seguit als passadissos, m'encastello en una tal testarrudesa que no puc recordar-me gens de si he estat mai davant de la casa, de si he pujat mai escales amunt? No puc pas retrocedir, però, aquesta pèrdua de temps, aquest confessar una marrada em foren insuportables. ¿Com? ¿Com baixar una escala en aquesta vida curta i afanyada, acompanyada sempre d'un retruny impacient? És impossible. El temps que t'ha estat acordat és tan breu que si perds un segon ja has perdut tota la teva vida, car aquesta no és pas gaire llarga, és només tan llarga com el temps que tu perds. O sigui que, si has començat un camí, prossegueix-lo, sota qualsevol circumstància, només pots guanyar, no corres cap perill, potser a l'acabament t'estimbaràs, però si haguessis girat cua ja després de les primeres passes i haguessis baixat l'escala, t'hauries estimbat ja al començament, i no pas potser, sinó ben del cert. És a dir, que si no trobes res aquí en aquests passadissos, obre les portes, si no trobes res darrere aquestes portes, hi ha d'altres pisos, si dalt no trobes res, no és pas cap calamitat, continua enfilant-te, els esglaons, van creixent sempre amunt per sota els teus peus que pugen.

                                                                                                                                 Els intercessors, Kafka

La memoria es mortal. Algunas tardes, Billie Holiday pone su rosa enferma en mis oídos.

          Algunas tardes me sorprendo

                      lejos de mí, llorando.


                    Gamoneda

Roads | Portishead

Regardless of what they say

Save it for a Rainy Day | The Jayhawks

  Dues criatures totes soles a casa es ficaren a dins un bagul, 
  va caure la tapa, no la pogueren obrir i es van asfixiar.
                   
                                                                    1920, Kafka

 La bellesa sempre té raó

                        prov. japonès

My Rifle, My Pony and Me

                                                                       
Let us take the air, in a tobacco trance,
admire the monuments,
discuss the late events,
correct our watches by the public clocks.
Then sit for half an hour and drink our blocks.

                                                                   Eliot

a simple twist of fate

DIUMENGE

Els ocells de la llum se'n van a jóc

i ens deixen a les branques un subtil

tremolor de petites veritats.

Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre

sentiment transitori s'ha gastat.

Ens aixequem, i amb por de no saber

retrobar a temps qui som i què volem,

anem tornant ben poc a poc. La tarda,

la brasa imatge nostra, nerviosa

però abnegada mare de la cendra,

s'apaga, i es respira la pudor

del tabac refredat. Hem estat sols,

però ara ens estrenyem als colls d'embut

(colzes amb colzes, passos que es fan nosa)

per vessar dins el poble l'imprecís

record d'uns camps trencats, al.luvials

deixes de camions, d'uns camins curts

com un alè cansat, i uns arbres vius

que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem

amb els que s'han quedat, i que ara surten

dels balls i de les coves de penombra

gelatinosa, i tots trepitgem besos

que la tarda ha endurit, i ara es parteixen

en dues valves, com un musclo, i cauen.

Un nen que se li ha rebentat el globus

llança un plor viperí. Tots ens mirem

i riem satisfets. Cap de nosaltres

no és gaire amunt en l'escala dels éssers.

                                        

                                           Gabriel Ferrater

Peace Piece | Bill Evans