ELS CECS

Mira'ls, ànima meva; són de debò horrorosos,
semblants als maniquís i vagament ridículs;
com els somnàmbuls, singulars i terribles;
clavant no se sap on els globus tenebrosos.

Abandonats del tot per la divina espurna,
com si miressin lluny, van amb els ulls alçats
al cel; no els veureu mai que al paviment
inclinin, somniadors, els caps afeixugats.

Així van travessant el negre il·limitat,
germà de l'eternal silenci. Oh, ciutat!,
mentre tu cantes, crides i rius al voltant nostre,

enamorada del plaer fins a l'atrocitat, mira!,
jo faig igual com ells, però més embajanit
em dic: ¿què hi busquen, en el Cel, tots aquests cecs?

                            
                                  Charles Baudelaire, Les flors del mal