diumenge, 20 de desembre del 2015



                               EL MUTILAT

                               Jo sé que no l'estimes.
                               No ho diguis a ningú.
                               Tots tres, si tu ens ajudes,
                               guardarem el secret.
                               Que ningú més no vegi
                               allò que hem vist tu i jo.
                               De la gent i les coses
                               que us han estat amics,
                               ell se n'amagarà.
                               No tornarà al cafè
                               que és fet per a esperar-te.
                               Vindran mesos amb erra:
                               serà lluny de les taules
                               de marbre, on us servien
                               les ostres i el vi blanc.
                               En els dies de pluja
                               no mirarà l'asfalt
                               on us havíeu vist
                               quan no es trobaven taxis
                               i havíeu d'anar a peu.
                               No obrirà més els llibres
                               que li han parlat de tu:
                               ignorarà què diuen
                               quan no parlen de tu.
                               I sobretot, hi pots
                               comptar, ni a tu ni a mi
                               no ens farà saber on para.
La Gueule Cassée
                               S'anira confinant
                               dins de les terres llunyanes.
                               Caminarà per boscos
                               foscos. No el sobtarà
                               l'atzagaia de llum                            
                               de la nostra memòria.
                               I quan sigui tan lluny
                               que mig el creguem mort,
                               podrem recordar i dir
                               que no te l'estimaves.
                               No ens farà cap angúnia
                               de veure com li manques.
                               Serà com un espectre
                               sense vida ni pena.
                               Com la foto macabra
                               d'una Gueule Cassée,
                               que orna un aparador
                               i no ens fa cap efecte.
                               Per ara, no ho diguem:
                               no trasbalsem la gent
                               mostrant-los la ferida
                               sagnant i purulenta.
                               Donem-li temps i oblit.
                               Callem, fins que ningú,
                               ni jo mateix, no el pugui
                               confondre encara amb mi.


                                                  Gabriel Ferrater

1 comentari: